La rumba catalana

La Rumba Catalana és una música d'arrels, un art que beu del talent i la tradició de la comunitat gitana catalana que n'ha expressat la cosmovisió mitjançant un gènere genuí i autòcton, alhora que híbrid i mutant. És en aquesta lluita d'aparents contradiccions on rau, com en la millor poesia, la força d'un gènere de vegades criticat per raons oposades: Des d'algunes veus del món flamenc, per considerar-lo un gènere no autèntic. Des d'altres parts de la societat catalana, per considerar-lo llunyà una suposada essència catalana. No estem dacord amb cap de les dues crítiques i la nostra tesi és que la Rumba Catalana és gitana i és catalana.

Apart d'acalorades i estèrils discussions sobre la seva gènesi, hi ha un acord entre historiadors, antropòlegs i musicòlegs sobre els orígens de la Rumba Catalana: el seu naixement se circumscriu a les comunitats gitano catalanes barcelonines a mitjan segle XX. Per ser concrets, als nuclis assentats als barris d'Hostafrancs, Gràcia i el Portal. La majoria dels testimonis han apuntat sempre a l'Orelles, del barri del Portal i altres, a la família González de Gràcia.

En tot cas, queda clar que van ser gitanos catalans els que van adaptar els ritmes afroantillans a la seva peculiar manera d'interpretar la música: veu, palmells i guitarra. Amb la seva popularització posterior de l'estil es va sofisticar, i es van anar introduint elements com el bongó, el baix, el piano, etc…

La Rumba Catalana és un gènere musical creat pels gitanos catalans durant els anys de postguerra; desenvolupat a les seves comunitats durant els anys 50 i que va tenir la seva eclosió popular a partir dels 60 amb l'edició comercial dels seus primers enregistraments i la difusió dels seus artistes en tablaos flamencs de la Costa Brava i Barcelona.

La rumba neix al carrer, filla de cuba i un gitanet

La Rumba Catalana neix de la barreja de la Guaracha i la rumba flamenca, a la qual s'hi van sumar elements d'altres estils com el ritme trepidant i directe del rock'n'roll, el sabor dels ritmes afrocaribenys, i l'alegria vitalista els gitanos .

Cançons per divertir-se i ballar que parlen de quotidianitat amb un punt de sorna. Lletres adaptades de temes que arriben de l'altra banda de l'Atlàntic i es popularitzen gràcies a la incipient indústria discogràfica catalana de la mà d'empreses com Belter, Vergara o Discophon.

El repertori inicial de la rumba es consolida a través d'enregistraments dels Gitans de les Coves, Antonio González El Pescadilla, José María Valentín Chacho i sobretot Pedro Pubill Peret convertint aquest últim en pocs anys en el principal representant del gènere amb un èxit sense precedents.

Peret l'anomena el Rei de la Rumba Catalana per la seva influència en generacions posteriors i les seves cançons, alegres i properes, passen a ser banda sonora de la comunitat gitana catalana i per extensió, de tota una generació d'espanyols.

El ventilador

El ventilador és el veritable cor de la rumba. N'hi ha que dirien que també el seu esperit i essència. Es crea un ritme hipnòtic i contagiós amb els elements mínims: una guitarra. La creativitat gitana va convertir un instrument melòdic com la guitarra en un instrument de percussió.

El toc rítmic amb la mà oberta sobre el cos de la guitarra marcant el compàs és l'equivalent del bombo de la bateria. Seguidament hi hauria un segon cop a les cordes cap avall amb els tres dits i, finalment, al tercer moviment cap amunt amb el polze; que serien els equivalents del guiro. Aquesta seria la base del ventilador que té moltíssimes variacions. Segons Peret hi ha un ventilador per a cada tema. I així és com la guitarra que fa el ventilador se li sumem uns palmells (que funcionarien de manera continuada com uns bongós) i sorgeix la formació bàsica que va sacsejar el panorama musical, ja que la gent no creia -com explica el mateix Peret- com tres persones (una guitarra i dos rumbers) podien generar un espectacle tan potent.

La definició de Ventilador perfecte la va fer Gato Pérez el 1979 a la lletra la cançó homònima: Ajuntar a la guitarra harmonia i percussió.

Barcelona, ​​epicentre de la rumba catalana

Barcelona es converteix a l'epicentre de la Rumba Catalana. El «Desarrollismo» i la maquinària de propaganda franquista que controla la ràdio i televisió utilitza aquesta música per atraure el turisme de platja i sol.

Gràcies a l'arribada massiva d'estiuejants, la seva difusió internacional es dispara. La Costa Brava és l'altaveu d'artistes rumbers ia l'ombra de Peret durant els 60 apareixen infinitat d'artistes instigats per les discogràfiques a la recerca de fama.

Se li sumen, només a Catalunya, Ramonet, Moncho, Rumba Tres, el Chele, La Cambodja, Argentina Coral, Dolors Vargas La Terremoto, Maruja Garrido i un llarguíssim etc.

Els mitjans de comunicació es fan ressò instantani i artistes de la resta de la península com Bambino, el Príncep Gitano, Manolo Escobar o Ricardo Torres «el Rumbero» l'adapten al seu repertori més proper, a la rumba flamenca.

Les vendes de vinils es disparen i neix un teixit empresarial al voltant de la rumba que porta alguns dels seus artistes a protagonitzar fins i tot les seves pel·lícules. El sector cultura es rendeix a l'evidència.

A principis dels anys 70, la rumba catalana gaudeix d'una salut envejable. «Borriquito» (1971) de Peret és un èxit a nivell mundial. S'adapta a diferents idiomes i la graven nombrosos artistes per tot el planeta.

El primer pic de la febre rumbera té per escenari el XIX Festival de la Cançó d'Eurovisió celebrat el 6 d'abril del 1974 a Brighton, Anglaterra. Peret i els seus gitanos arriben a la novena posició malgrat representar Espanya, que en aquells moments no gaudeix de bona premsa a Europa a conseqüència de les penes de mort que el règim franquista executa en els últims intents de salvar una dictadura agònica a la la seva estructura i en la figura aglutinadora de tot el poder: el dictador Francisco Franco.

Agustín Abellán Chango, Joan Castelló el Chico, José i Delfín Els Amaya o els Chavos (Lleida) arrenquen les seves carreres, i els músics de rumba es converteixen en els herois de la comunitat gitana catalana. Madrid, a partir de la segona meitat de la dècada dels 70 es fa ressò del nou so nascut a Barcelona i sorgeixen diferents grups com Los Chorbos, los Chichos, los Chunguitos o Las Grecas. Tots ells, partint del patró de la fusió de rock i rumba, abanderen el so Caño Roto.

Peret viatjava per tota la costa catalana ia Mallorca -abans de ser famós- per vendre roba com feia el seu pare (l'anomenat mig amic als mercats de la zona de Vic) alhora que tocava flamenc i pals més alegres (com tangos i tanguillos) combinant música i venda.

Aquesta estacionalitat en oficis combinats amb la música serà una característica molt gitana i, per extensió, de molts gèneres musicals anomenats popular o d'arrels.

El sobrenom de mig amic, «mitjà amic» -al qual Peret va dedicar una sentida cançó- és un homenatge al seu pare, però també al seu ofici i sobretot a una evidència: que la manera gitana de vendre amb una especial «gràcia» per enganyar els seus clients (avui diríem màrqueting), ha estat una estratègia de resistència i supervivència del poble gitano a través d'una història plena de terribles intents de genocidi i aculturació en diferents moments històrics, i que el ressò arriba en forma de diferents formes de racisme.

Jesucrist té poder

Paral·lelament a l'expansió de la Rumba Catalana, dins la comunitat gitana es desenvolupa la fidelització per l'Església evangèlica Filadèlfia. Conegut popularment com «el Culte», aquesta branca cristiana evangèlica pentecostal congrega la comunitat i la seva manera d'entendre la fe. Per això no és estrany que molts dels seus artistes, en determinats moments de la seva vida, s'hagin submergit a l'església i com a resultat naixés una forma d'hibridació musicoreligiosa derivada de la rumba catalana. Les cançons, anomenades «Lloances», interpretades en un to solemne i pausat són el mitjà de transmissió dels textos sagrats sense perdre el ritme.

Els rumbers Chango i el seu germà Sisquetó van ser pioners a predicar la paraula. Sens dubte el cas més conegut va ser el de Peret, que el 1981 va tenir una revelació i va estar deu anys immers al «Cult».

El seu disc Jesucrist té Poder exemplifica aquestes vivències i és un exponent clar de l'estil. Altres rumbers han seguit el seu camí com Ramonet o el germà Juanito i molts altres han inclòs «Alabanzas» als seus discos.

1992 barcelona olimpica – gitana feiticeira

No és fins l'any 1992 que la rumba recupera la seva estrebada mediàtica amb la presència de Peret, Los Amaya, Ramonet, Chipén i Los Manolos als actes de cloenda dels Jocs de Barcelona '92.

Prèviament Los Manolos, amb el seu All My Loving (1991) i el poeta de la rumba Gato Pérez, mort l'octubre de 1990, havien actualitzat el seu so i dignificat la seva lírica durant els anys 80, en què el combo gitano francès Gipsy Kings havia esdevingut referent mundial.

Després de 10 anys de retir musical voluntari, el 1990 Peret torna per produir Chipén. La primera meitat dels 90s serveix perquè la rumba torni a l'actualitat, se'n reivindique el llegat i la societat majoritària adoptin el gènere com a fórmula musical d'èxit.

Apareixen també els primers grups mixtos de gitanos i paios com Estrelles de Gràcia o Ay Ay Ay. Un fenomen anomenat mestissatge que després de l'olimpíada es consolida amb l'arribada a Barcelona de Manu Chau. Neixen projectes joves marcats per la fusió que adapten la rumba catalana a les seves necessitats com els grups Ojos de Brujo, Dusminguet, Gertrudis, etc.

Amigs per sempre

Amb l'arribada del segle XXI, la rumba cerca noves formes d'expressió. Alguns projectes, sense necessitat de discurs musical respectuós amb la tradició rumbera, gaudeixen de gran popularitat Mentrestant, els hereus de Peret, Chipén, Amaya o Estrelles de Gràcia, no troben el seu espai ni arriben a la rellevància mediàtica de què van gaudir en èpoques pretèrites .

La fragmentació del mercat i l'enganyosa immediatesa del producte digital han canviat radicalment la manera d'entendre la creació musical i la seva presència als escenaris. Pensem que és la democratització de la banalitat que configura una nova realitat on els gitanos catalans rumbers encara han de trobar el seu lloc. Però la rumba, contradient moltes veus, ni és morta ni està de parranda; ha estat sempre viva en casaments gitans, en els seus cultes… Perquè els gitanos viuen amb rumba, mengen amb rumba i somien amb rumba.

Explicar aquesta realitat i preservar i difondre la història d‟aquest gènere és l‟objectiu marcat per l‟Associació Carabutsi, per ser compartida i gaudida per tothom.