La Festa de la Palma

A l'arxiu de Carabutsi s'han recollit centenars de fotos -que arribaran aviat a milers- en què canvien les famílies, però veiem sempre dues constants: els palmells a mans de diferents i somrients nens i nenes amb les seves famílies a la mateixa cantonada de Barcelona , la de la Ronda de Sant Pau amb el carrer de la Cera, al xamfrà de muntanya, a un lloc anomenat «Les onze portes» pels arcs que hi havia a la façana.

MOVGC_CC_F_RC_0097   Fotografia de Cogombre el dia del palmell (Diumenge de rams)

MOVGC_CC_F_RC_0087   Any: 1941 Foto familiar el dia del palmell Persones: Josefa (Pi), Chita, Angelina, Carlos (Cerdo), Ramunet (Marchoso)

La tradició estava molt arrelada a la Barcelona dels anys 60, i de manera especial, entre la comunitat gitana, que majoritàriament professava la religió catòlica en aquella època, abans de l'alta conversió a la religió evangèlica a partir dels anys 70 i que ha provocat que actualment la tradició ja no se celebri entre la majoria de la població gitana.

No obstant això, a la data del diumenge de Ramos, hi ha una nova tradició dins de la comunitat gitana: comprar roba aquest al nen o la nena, i reunir-se al mateix lloc, fer-se les corresponents fotos tots i junts i cap a dos quarts de quatre o tres anar a menjar o prendre un vermut tota la família, incloent-hi els padrins.

Segons la tradició catòlica els palmells -regalats pels padrins als seus fillols- eren beneïdes el Diumenge de Rams per rememorar l'entrada triomfal de Jesús a Jerusalem on, segons les escriptures, va ser rebut amb palmells per la multitud.

A la comunitat gitana les dones portaven fulles de llorer -que després s'utilitzaven per cuinar- i les mosses un palmell petit, de menys de 20 cm. Els homes portaven, de vegades un palmell molt petit, penjat de la solapa.

Antigament es podien veure a balcons aquests palmells, o es guardaven a casa ja que, una vegada beneïdes, existia la creença que donava protecció i bona sort durant tot l'any.

Las Palmas són peces grans i senzilles davant dels Palmons, que amb les fulles trenades en complexos dibuixos, presenten grans similituds a la tècnica de la cistelleria.

Destaquem com dins de la tradició gitana, majoritàriament entre alguns gitanos provinents de zones rurals d'Espanya, aquest tipus d'activitat estava molt estesa, fins al punt que, com es va propagar en lletres flamenques i el folklore especialment d'Andalusia, parlar els «gitanos canasters» era parlar d'aquells gitanos que amb el seu art eren capaços de transformar els materials més humils -les canyes crescudes als marges dels rius- en diferents estris com cistelles i cabassos.

Evidentment, el plàstic i altres recipients industrials de baix cost han anat acabant amb aquest ofici que desenvolupaven artesans i artesanes amb infinita paciència i saviesa i que Camarón de la Isla va popularitzar en moltes lletres; i fins i tot en la forma del seu cant que alguns crítics han titllat de so «canastra» provinent de terres d'Extremadura.

Hi havia la comunitat gitana catalana una altra tradició que era la fabricació de petites Palmes perquè els homes les portessin a la solapa. La Tia Flora del carrer de la Cera, en una entrevista gravada per l'Associació de Carabutsí, explicava aquest procés i l'èxit de vendes que fabricaven principalment per a Saragossa, a través d'un comercial que venia expressament per emportar-se el gènere produït.

Però també es venien als comerciants de Barcelona, ​​concretament a les parades de Santa Caterina. Segons paraules de la filla de la Tia Flora el treball ocupava tota la família: els quatre germans, el seu marit i alguns nens cosins i amics dels seus fills, que amb un cafè amb llet i galetes com a premi, desenvolupaven un treball col·laboratiu, familiar i per compte propi, tan característic de les estratègies econòmiques gitanes.

El treball s'optimitzava desenvolupant les tasques de manera segmentada i en cadena: el pare tallava el fil ferro i embolicava el ferro amb paper de cera. La mare agafava fil i unes pinces per doblegar la pita i envoltar-lo amb filferro amb fil cosir gruixut. L'altre fill agafava la planxa -d'aquelles antigues de ferro que tant pesaven- per aguantar el palmell, i un altre fill tallava el llaç i li feia el nus o el llaç al palmell. Finalment un altre fill tallava paper de seda i ferro al pal del palmell i un altre encolava les puntes perquè no es desfés el palmell per acabar ficant amb una caixa gran de cent en cent, i fent amb aquest procés muntanyes de palmells, més de un milió en total segons explicava la Tia Flora.

EQUIP MOVGCAT