Els gitanos del swing de Barcelona, ​​1944

 Cristian El Greixos 6 gener, 2019 REPORTATGES

La raça de bronze que va salvar la música moderna a ritme de swing

L'1 d'abril del 1939 es donava per
finalitzada la guerra civil a Espanya. Era el començament del que seria una dictadura dilatada que duraria 39 llargs anys, el començament d'un període de postguerra protagonitzat per la violència en l'àmbit polític, l'esterilitat econòmica i la repressió de qualsevol manifestació cultural oposada al dictamen del règim.

Tres mesos abans les tropes franquistes ocupaven Barcelona. Es posava fi a la llegenda del Barri Xinès i començava una campanya moralitzadora que tindria com a objectiu el setge a salons de ball i espectacles de música moderna.

El 1943 es feia oficial un comunicat signat pel Delegat Nacional de Propaganda on el jazz quedava reduït al qualificatiu d'art degenerat, animal i allunyat de les virils característiques racials nacionals. 

El que mai no va imaginar Franco és que sota la seva estimada autarquia es desenvolupés una de les etapes més autèntiques i vibrants de la música moderna, i molt menys que els seus protagonistes fossin un grup de gitanos coneguts com Los Pollos del Swing, els swinggers de tupé reptador que van revolucionar el saló Amaya de Barcelona.

ELS POLLOS DEL SWING

El Sardineta, el Melenes, el Patilles, el Tau, el Coqui, Batista i el Polla

Diuen que les cançons són el reflex d'una època, el reflex de la seva ànima, que són testimonis directes del seu temps, vincles de difusió i generadors de realitat, part de la memòria col·lectiva. En definitiva, són l'entrellat de l'estat anímic de la realitat social d'un país. Fins i tot les cançons sense llegenda també hi són. Simplement cal cercar, buscar molt. Aquest és el cas de la música moderna a Espanya, un moviment que amb prou feines es coneix i que si es compara amb altres països com França, Anglaterra o els Estats Units no té investigació.

La música moderna va tenir a Espanya un impacte similar al d'altres països europeus, i l'any 1944 un arsenal de músics de tota mena continuava fent les delícies del públic a les sales de ball.
Hi havia sales de diferent categoria i de diferents estils musicals. N'hi havia de sofisticats i elegants així com familiars i antropològics. I de la mateixa manera, existien dins de la música moderna diferents registres que satisfeien les diferents necessitats del públic.

A Barcelona, ​​«per sobre de l'acaramel·lat to general de la música que imperava a la majoria dels locals de diversió, un saló de ball es començava a convertir en el punt de trobada de la majoria d'amants del swing; es tractava del modern saló Amaya. Situat al cor del popular Paral·lel, el seu ambient era familiar i en absolut sofisticat, i el seu perfil el del típic saló de ball de barri. A la tarda obria a les 5 ia la nit a les 30. Un horari nocturn que diferia dels salons elegants del centre de la ciutat.»*

A l'Amaya l'ambient estava contagiat de música calenta, d'un cert aire fresc que agradava als joves. Les actuacions de Raúl Abril i els seus Melodians, José Ribalta i els seus Muchachos o el Conjunt Virginia i Federico Masmitjá i el seu Ritme, ambientaven les nits a base d'improvisacions que es mantenien als antípodes de les correctes i dolces sessions melòdiques d'altres salons de la ciutat. I en poc temps el públic ho va anomenar El Palau de la Música Moderna.

«Al saló Amaya era on es congregaven Los Pollos del Swing: pèl abundant i untós, jaqueta de fil, camisa de coll llarg, corbata a ratlles, pantalons per sobre del turmell, sabates de sola de suro… I del braç la seva noia swing : faldilla acampanada just per sota del genoll i sabates model topolino, amb sola en plataforma d'una sola peça, d'entre un i dos centímetres de gruix a la puntera i 8 o 9 a l'extrem del taló.

A l'interior, la sala bullia com una caldera al ritme de «Torna el bugui bugui», composició d'Antonio Vilás, el pianista i trompetista del renovat Conjunt Virginia…, mentre als racons dormisquejaven no poques mares que acompanyaven les seves filles al ball intentant evitar que fossin presa del fogós ímpetu d'algun pollastre del swing.»*

Que el jazz era la música del diable era un mite creat, però a efectes pràctics i donat el context d'imponent ordre, és clar que era la música que el règim repugnava. Així era i fou així. Des del començament de la dictadura a Espanya, la música moderna va estar considerada com un art degenerat que violava tots els òrgans de la bona moral.
El fet que a mitjans dels quaranta el jazz proliferés a relentí a ciutats com Madrid, Barcelona o Sant Sebastià potser es va deure en gran mesura a la victòria dels aliats a la Segona Guerra Mundial. Això no deixa de ser una conjectura, però la veritat és que a partir del 1945, ja de mala gana per part de la dictadura, la vida nocturna de la ciutat començava a animar-se amb l'obertura de nous salons de ball.

El circuit de sales de ball a Barcelona no es reduïa gens ni mica al saló Amaya, existien molts i diversos. Hi havia El Club Trébol, el saló Emporium, el teatre Olímpia, el saló de ball Apolo o el saló Casa Blanca entre d'altres. I músics i bandes es multiplicaven per tot arreu. Antonio Machín, Los Trashumantes, José Valero, Rovira i la seua Orquestra, Quintet Nocturns, José Ribalta i els seus Nois, Los Rapsodas, Bonet de San Pedro, Orquestra Gran Casino o Los Clippers en són alguns exemples.

L'oferta musical de Barcelona oferia la possibilitat de gaudir d'un ventall de gèneres i bandes interessant, però la veritat és que durant un temps, el temps que va durar el saló Amaya, que buscava un ambient jovial, divertit i bona música acabava per anar a ell, el local de moda. Allí es donaven diferents estils, però era el swing sens dubte la música que sonava amb més energia.

«Les nits de l?Amaya van arribar a ser l?atracció més trepidant de Barcelona. Tota la ciutat estava sotmesa a l'imperi del swing. Si els populars salons de ball Apol·lo, Metropolità i Rialto eren les seves esglésies, l'Amaya tenia honors de Basílica, tant per les dimensions de la sala com el fervor que distingia la clientela. Al final, el swing, en la seva faceta més rítmica i malgrat les veus adverses, havia imposat la seva contagiosa vitalitat, aquí ia tot Europa, igual que el 1926 es va imposar el Charleston amb totes les ressonàncies de Harlem i amb les mateixes crítiques dels qui van protestar per l'esbojarrat del seu ritme.»*

ELS POLLOS DEL SWING

Les estrelles dels concursos de ball

Tots els dijous se celebraven al saló Amaya concursos de swing. El ball s'allargava fins ben entrada la matinada a càrrec de l'orquestra Ribalta i els seus nois i la seva popularitat va augmentar com l'escuma. «Molts dels millors ballarins que s'hi congregaven eren
gitanos que vivien o freqüentaven l'àrea de Paral·lel. El seu lloc habitual de reunió era el bar La Cubana, al costat de l'Amaya. Els més populars eren el Sardineta, el Melenes, el Patilles, el Tau, el Coqui, Batista i el Polla.
Gitans vestits segons els cànons del swing: tupè reptador, interminable coll de camisa, jaqueta llarga i pantalons que amb prou feines arribava als turmells.

Entre els que no pertanyien a la raça calé però formaven part del grup, estaven Fredy, el Parra, el Sastre, Quique i el Lleó. També entre les seves parelles femenines hi va haver noies que es van fer molt populars, com Blanca, la Bacil i la Queca. En general, a tots se'ls coneixia amb l'apel·latiu de els gitanos del swing i eren els herois de la casa. Per ells anava l?admiració del públic i els millors aplaudiments. De les nombroses parelles existents, les millors
eren les formades per Quique i Blanca i per Queca i Tau.

Entre tots van imposar la seva forma acrobàtica i excèntrica de ballar, que es va conèixer amb el nom d'estil Amaya, una manera diferent, molt més atrevida i amb una intensitat rítmica que superava de bon tros com es ballava el swing en altres locals de la ciutat. Nits d'esplendor i sorpresa per als famosos, incapaços d'entendre la nova època.

Barcelona va demostrar que seguia estant a l'avantguarda de les tendències musicals modernes, i en aquest sentit la popular revista Ritme i Melodia es feia ressò de les paraules de l'escriptor Mariano Rodríguez de Rivas en un dels diaris de la capital espanyola: segons ell érem el poble que millor havia adoptat els nous ritmes moderns i es mostrava sorprès, sobretot, pel desenfat amb què els havien fet assimilat a l'Amaya, cosa que a Madrid era impensable.»*

L'afinitat de la raça de bronze pel swing era més que palpable. No van ser simples aficionats, sinó els responsables d'atorgar tota la vitalitat i la frescor que necessitava el ball modern per estar a l'alçada de l'avantguarda europea i americana. La seva sang gitana es feia
notar a les ganes de ballar i van ser els que van posar de moda a Barcelona l'estil jitterburg, un ball acrobàtic i enèrgic evolucionat del boogie-woogie d'Estats Units.

Va anar al ritme del swing i de l'endimoniat ball dels pollastres com a Barcelona es va fer possible vèncer l'esperit avorrit i decrèpit de la música comercial. El ball desenfrenat i acrobàtic es va posar en voga entre els joves, que cada cop acudien més interessats per aquesta
moda al saló Amaya. Era la sensació i va obtenir, és clar, la crítica del sector més acaramel·lat, que aprofitava les figures desafortunades de ballarins nous per desacreditar allò. Però la realitat era que a Saló Amaya calia «entre swing i swing tocar dolces melodies que permetessin assecar els fronts suats, cobrar alens,
despullar-se de vegades de coll i corbata, per al cap de dos minuts tornar a sumir-se, amb nous ànims, a l'infern calenta.»*

La cançó que acompanya aquest article ha estat triada per Marciano Pizarro, el conductor del popular programa de ràdio Melodías Pizarras, de RTVE. Una cançó que reflecteix l'esperit de l'època i amb què Els Pollastres del Swing volarien com a diables a la pista de ball del Saló Amaya.

*Totes les cites extretes del llibre de Jazz a Barcelona 1920-1965. Jordi Pujol Baulenas.